Marxar de casa.

Haver de marxar de la llar on has nascut mai és fàcil, el nostre jovent te necessitat de marxar de casa per construir-se un nou futur. Molts i moltes ho fan per primera vegada quan van a la universitat i se’n van d’Erasmus… i per a molts/es és una experiència inoblidable i els obri les portes a seguir indagant a altres indrets amb beques d’estudi o buscant algun treball.

Moltes persones al llarg de la història han hagut d’immigrar a altres països perquè al nostre no hi ha oportunitats de treball d’allò que han estudiat o s’han preparat o senzillament volen buscar un altre futur.

Al nostre poble hi tenim alguns exemples… Però al nostre poble també tenim moltes persones que han arribat buscant un millor futur, però caldrà remarcar algunes diferències. Així com el nostre jovent que marxa a altre país quasi sempre Europa i finançat bé pel govern o bé per les famílies, moltes de les persones que arriben al nostre poble venen, o bé amb un contracte de treball irrisori o bé sense res.

A la Pobla hi tenim més de 80 nacionalitats diferents censades i han vingut per diferents motius, hi ha persones que han anat buscant una vida millor que la que tenien, per pròpia voluntat o perquè els agrada.
Però en un dia com avui no em vull referir a aquestes persones ni al nostre jovent, ni a les persones que tenen un contracte de treball…
Avui ens hem de referir a les persones que, per tindre fonamentats temors de ser perseguides per motius ètics, religiosos, polítics, de nacionalitat, per pertànyer a algun determinat grup social, orientació sexual, etc. han de fugir del seu país, pagant a les màfies tot el que tenen per tal que puguen marxar com abans millor. Aquestes són persones que demanen asil a qualsevol país per tal de salvar la seua vida i sobretot la dels seus infants.

Avui és el dia de les persones refugiades…és una llàstima que hagen d’existir dies per conscienciar a la població del nostre territori que hi ha persones com nosaltres IGUALS, sí, IGUALS que nosaltres fugint dels seus països deixant-se moltes d’elles la vida pel camí. Avui és el dia que les altres persones hem de reflexionar sobre aquest fet i intentar fer alguna cosa al respecte, sense mirar a un altre costat com si no anés amb nosaltres i pensar com voldríem se’ns tractés allà on poguérem arribar en situacions tan precàries, sent completament vulnerables i exposades a qualsevol situació que puga inclòs arribar a la mort.

Hem d’aprendre a traure dels nostres pensaments els falsos rumors que només serveixen per a engreixar l’odi i la rancúnia cap a aquestes persones que no fan res més que intentar salvar la seua vida i la dels seus. No crec que ningú volgués experimentar aquest patiment, que ningú volgués passar per exemple per un trajecte de milers de kilòmetres caminant amb totes les pertinences al damunt, creuar en una balsa inflable per arribar a vegades a pocs kilòmetres però corrent el risc de morir al mig del mar sense que ningú reclame el teu cos, en les millors dels casos, arribar-hi a un camp de refugiats on si ets dona, en un 90 per cent de les ocasions seràs violada, i si ets xiquet, que et rescaten en un vaixell i et duguen a un centre d’internament on el més segur és que sigues maltractat i retornat a aquest país del qual has fugit perquè està en perill la teua vida.

Doncs no, això no ha de passar desapercebut, i molt menys recordar-ho d’any en any o quan mor un xiquet a la vorera del mar. El nostre poble és reconegut com a ciutat refugi, obrim doncs les mans a aquestes persones i si aconseguim que algun dia vinguen donem-los tot allò que volguérem que ens donaren a nosaltres.

 

Gemma Piqué, La Pobla de Vallbona