Hui, a les 19.00 hores, al museu de la Casa Gran, “Dona i dis(capacitat)”, xerrada informativa a càrrec de Sacha Sànchez

Hui, a les 19.00 hores, al museu de la Casa Gran, “Dona i dis(capacitat)”, xerrada informativaA continuació, reproduïm un article de la ponent de l’acte, la companya Sacha Sánchez, que ajuda a situar-nos i entendre millor esta realitat, sovint, tan poc visibilitzada.

Amb motiu de la celebració del DIA INTERNACIONAL DE LA DONA no volem que oblideu la doble estigmatització de les dones amb alguna mena de (dis)capacitat per la seua doble condició de dona i de diversa funcionalment.
Si bé moltes persones han lluitat llargament i durament per a garantir la igualtat de gènere els xiquets i les xiquetes sovint encara socialitzen de manera diferent en la nostra cultura moderna. En molts llocs s’espera que les dones atorguen més valor a les relacions que a les habilitats físiques, per exemple, i en conseqüència les dones poden sentir-se estigmatitzades de maneres diferents dels homes.
La bretxa social doble per a dones amb (dis)capacitat en comparació amb els homes amb (dis)capacitat, la diferència entre les expectatives socials i els interessos personals, sol ser major en elles que en ells pel seu diferent perfil i pel patriarcat encobert que ens envolta a tot arreu. De fet, el perfil de les xiquetes, adolescents i dones amb diversitat funcional és molt complex i, fins i tot, hi ha (dis)capacitats com la fibromiàlgia que són pràcticament exclusives de les dones.
Malgrat els seus desafiaments moltes dones amb diversitat funcional tenen molt èxit social, acadèmic, laboral… però podrien tindre dificultats amb les moltes tasques de funcionament que es requereixen d’elles. A més, poden veure’s especialment desafiades per les interaccions socials, familiars i laborals. Amb tot això, sovint la dona transmet símptomes diferents dels de l’home, símptomes atípics, o no estudiats prou, com a conseqüència de l’androcentrisme dels sistemes diagnòstics, dels estudis mèdics i dels estudis científics.
Igual que una persona amb mobilitat reduïda pot participar en un entorn adaptat, accedir a un treball en un edifici en el qual es puga manejar bé amb la seua cadira de rodes, pot tindre una vida social plena i fer pràcticament tot el que fan els qui no cursen cap dificultat física o motora, les persones amb un trastorn que, d’inici és menys invalidant, podrien fer-lo si l’entorn fora l’adequat i estiguera adaptat a les seues necessitats. Concretaré una mica més: esta persona que va en cadira de rodes té per descomptat unes limitacions que no tenen uns altres però, que aqueix fet li convertisca en discapacitat (etimològicament “qui no té capacitat”), dependrà més de l’adaptat que l’entorn estiga a les seues necessitats que de la seua pròpia discapacitat.
També és un fet provat que molts dels malestars evidenciats per la dona, i tractats com a trastorns psicològics medicables amb psicotròpics, són derivats de les dificultats a les quals s’enfronten en el seu dia a dia a causa de situacions discriminatòries que li exigeixen sobreesforços en la seua vida quotidiana i degut, també, a frustracions constants que deriven en processos de somatització.
Qualsevol que siga el seu nivell cognitiu i la seua capacitat per al llenguatge i malgrat el seu interés a tindre contactes amb uns altres, la dona amb (dis)capacitat pateix d’un problema bàsic pel que fa a la seua capacitat per a interactuar socialment. Este problema pot portar-li a ser rebutjada per l’entorn, resultant en un retraïment d’esta dona. A més a més pensem que la societat general tendeix a no comprendre la discapacitat que no està vinculada amb una dificultat física o intel·lectual. Aquella (dis) capacitat que no es veu de forma evident sembla que no existirà. Si pensem que de vegades són persones que tenen dificultats per a comunicar-se, estar amb uns altres i gaudir de la companyia mútua, pensar el que ocorre en el món, entendre els pensaments dels altres i controlar i expressar emocions, el problema primordial – especialment en relació amb la sexualitat – és la seua falta de capacitat per a iniciar, mantenir i entendre les relacions socials amb altres persones.
Hi ha un altre tema especialment delicat pel que fa a les dones amb (dis)capacitat de qualsevol índole. El CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) en 2012 ja recollia que el 80% de les dones amb discapacitat pateix violència d’algun tipus en els seus entorns familiars i que aquesta situació s’agreujava en els casos en què les dones amb diversitat funcional estaven institucionalitzades (ingressades en una institució assistencial), ja que en aquest àmbit l’espectre dels seus possibles maltractadors s’ampliava als cuidadors i personal assistencial.
També es contempla com a situació de violència per raó de sexe la sobreprotecció de la dona discapacitada, que és reclosa en l’àmbit familiar amb major freqüència que els seus iguals masculins, sense permetre-li aconseguir vida autònoma amb o sense suports, així com decidir sobre la seua vida sentimental, sexual i sobre la seua maternitat.
La sexualitat inclou la identitat del gènere, l’amistat, l’autoestima, la imatge, el coneixement del cos, el desenvolupament emocional i el comportament social, així com l’expressió física de l’amor, de l’afecte i dels desitjos. És una part més de la vida d’una persona i en el cas de la dona no és una excepció. Una intervenció efectiva en l’àrea de la sexualitat tindria com a objectiu desenvolupar una interacció amb el seu medi físic, cultural i social però ara com ara l’educació sexual, com a element formatiu del desenvolupament de la personalitat de les dones amb diversitat funcional, és insuficient i, curiosament, les dones encara reben menys educació i orientació (tant sexual com social) que els homes.
Precisament per aquest doble estigma (dona i amb diversitat funcional) s’hauria de considerar una obligació que la dona (també l’home) conega els seus drets i qüestions de gènere, sexe, socials i emocionals, que reba les ajudes necessàries per a protegir-se contra l’abús sexual, l’explotació, l’embaràs no desitjat i la prevenció de malalties de transmissió sexual entre altres qüestions.

 

Sacha Sánchez, Llicenciada en Comunicació Audiovisual, doctoranda de la Universitat de València. Divulgadora i comunicadora especialitzada en trastorns de l’espectre autista; participa i col·labora amb entitats i moviments associatius feministes, de suport a les persones amb (dis)capacitat, animalistes i culturals, i és veïna de la Pobla de Vallbona.