Canvi climàtic. Ajuntaments com coartada?

El sensacionalisme que ha envoltat la recent COP25 de Xile-Madrid poc ha d’envejar al d’una gala dels Óscar. Donada la serietat de l’emergència climàtica, aquestes vel•leïtats no auguraven res bo, com tampoc ho feien la desfilada de vanitats i màrqueting que han proliferat al rebuf de l’alarma climàtica.

Frases a l’estil “les ciutats són les protagonistes de la lluita contra el canvi climàtic” o aquella altra que diu que petits canvis individuals sumen un gran canvi global, han ressonat incessantment durant la cimera. Vostès perdonen, però aquesta retòrica ens acosta més a l’autocomplaença que a l’anàlisi rigorosa de la realitat que tant necessitem.

Si pensem en ciutats i solucions al canvi climàtic, hem de pensar en ajuntaments. Però aquests sol són responsables de poc més del 5% de les emissions de CO2 del seu municipi. La resta procedeix de les activitats privades en el municipi, fonamentalment del consum energètic residencial i del transport. Reduir aquestes emissions és el gran repte, i no serà fàcil.

Per a començar, tenim les limitacions pressupostàries. Sense ajudes econòmiques estratègiques és difícil que els ajuntaments escometin projectes capaços de reduir sensiblement les emissions de tot el municipi, no sols les derivades de la seva pròpia activitat pública.

Existeix una altra limitació, la de l’àmbit competencial dels ajuntaments. La seva capacitat d’intervenció en sectors com el residencial i transport és relativament baixa. Paradoxalment, és major en el camp de l’adaptació, una altra acció necessària en l’escenari d’emergència climàtica que, no obstant això, està rebent menys atenció.

Malgrat tot això, és cert que els ajuntaments disposen de marge per a promoure la reducció d’emissions, especialment mitjançant la regulació urbanística, el disseny de la ciutat i la gestió de la mobilitat. També ho és que han d’esprémer totes les oportunitats de què disposin per a materialitzar el seu compromís en la lluita contra l’escalfament global. Però no convé sobredimensionar aquesta capacitat.

En primer lloc, perquè els ajuntaments no poden innovar normes; a través de les seues ordenances poden desenvolupar algunes, ser més exigents que els mínims previstos en les normes estatals o autonòmiques, però poc més. Per això, el protagonisme, i per tant la responsabilitat que porta aparellada, no pot recaure tan pesadament sobre ells.

La iniciativa, almenys en l’ordenament jurídic actual, correspon al poder legislatiu estatal i autonòmic, exemple de la qual cosa són el Codi Tècnic de l’Edificació o el Reglament d’Instal•lacions Tèrmiques en els Edificis. Sense aquestes i altres normes capaces de traduir en fets les voluntats polítiques, és difícil avançar. I diria que fins a resulta poc ètic predicar el protagonisme municipal sense al mateix temps dotar-lo d’un marc legislatiu i financer més ambiciós.

Afortunadament, algun avanç s’ha produït, com l’aprovació del Reial decret que regula les condicions de l’autoconsum d’energia elèctrica i que ha afavorit el consum d’energia renovable en les llars, llars que són responsables de més d’una quarta part de les emissions de CO2 de les ciutats i que, per tant, constitueixen un objectiu prioritari.
Ara bé, fins i tot en aquells meritoris casos de ciutats que, com Sant Sebastià, han desenvolupat ordenances sobre eficiència i estalvi energètic, la reducció d’emissions de CO2 ha estat molt modesta, sense que això els resti un àpex de mèrit.

Aquestes dades evidencien que l’acció política ha de concretar-se en dotació econòmica i en normes capaces d’impulsar l’estalvi energètic i la promoció de les energies renovables. I això ha de fer-se des d’una perspectiva sistèmica on les diferents administracions actuïn de manera complementària i coordinada, per descomptat, també els ajuntaments com a administració més pròxima al ciutadà.

Per tant, precaució amb aquesta encesa defensa del protagonisme municipal en la lluita contra el canvi climàtic, no sigui que es converteixi en el millor ardit per a ocultar el fet que la responsabilitat és i ha de ser compartida.

Però no sols això. Atès que tecnologia, legislació i compromís inequívoc de les administracions són imprescindibles però ja no suficients per a reduir les emissions de CO2 de manera significativa, aquesta reiterada apel•lació al municipalisme pot eclipsar el fet que serà necessari escometre una profunda reformulació del nostre sistema de producció i consum.

Un debat més àrid, poc acomodable al glamur de les grans conferències, però que més aviat que tard haurem d’escometre perquè estem en temps de descompte. I perquè els joves, decebuts pels successius fiascos de les COP, comencen a protestar als carrers fins i tot a risc que acabin acusant-los d’antisistema, adjectiu lapidari amb el qual solem despatxar qualsevol dissidència.

[Joan F. Aguado, Revista Descriu]