L’estepa de Cartagena, denominada científicament Cistus heterophyllus, subsp. cartaginensis és una planta d’elevat interés científic. La seua conservació i recuperació constitueix tot un repte per a la biologia de la conservació i les administracions responsables de la seua custòdia i salvaguarda. Pertany a la família de les cistàcies, amb diverses espècies presents en la zona mediterrània, molt abundants en els matollars valencians que creixen en llocs molt càlids i secs.

Sorprenentment, l’estepa de Cartagena està representada avui només per un únic exemplar silvestre a tot el món, és a dir, fins ara no es coneix més que una sola planta en la naturalesa, la qual creix en el terme valencià de la Pobla de Vallbona. Aquesta espècie va ser descrita com a nova per a la ciència a principis del segle passat per l’il·lustre botànic Sr. Carlos Pau Español. La descripció original va ser realitzada a partir d’unes plantes recol·lectades per un col·lega botànic seu d’origen murcià, Francisco de Paula Jiménez Munuera, el qual les recol·lectà a Cartagena, d’ací el seu nom “carthaginensis”, que vol dir estepa cartagenera.

Posteriorment, a la fi del segle passat la planta a Cartagena va patir un devastador incendi, la qual cosa va causar la la seua pèrdua. Anys més tard, la germinació de les llavors que quedaven en el sòl en el lloc on creixia l’estepa de Cartagena va donar lloc a plantes, però amb signes d’hibridació amb la estepa o estepa blanca.

També, a la fi del segle passat, va tenir lloc la troballa de l’exemplar silvestre valencià, en concret en la dècada dels anys 80. Va ser el botànic valencià Sr. Manuel Benito Crespo Villalba, actual catedràtic de Botànica de la Universitat d’Alacant, el qual descobrí l’exemplar i l’identificà com a pertanyent a l’espècie descrita per Carlos Pau.

flor de la Estepa.

Des de llavors fins ara, tots els treballs i campanyes de cerca de noves plantes en el territori valencià, sobretot al voltant de la ciutat de València i municipis veïns a la Pobla de Vallbona, han estat infructuosos i no s’ha localitzat cap planta més. Així les coses, estem davant un cas d’existència d’un únic exemplar mundial, la qual cosa sens dubte imposa certes condicions en els treballs de conservació d’aquesta joia botànica valenciana.

A més de l’existència d’una sola planta, aquesta ha mostrat un curiós comportament pel que fa a la producció de llavors. Així, des de la seua troballa en la dècada dels anys 80, la manca de fruits i llavors en l’exemplar valencià ha estat la norma que s’ha repetit any rere any. Aquesta manca de llavors ha condicionat, i molt, els treballs de conservació.

En primer lloc, i davant la impossibilitat de reproducció sexual amb les llavors esmentades, es va optar per la clonació d’aquesta planta. La clonació permet obtenir plantes idèntiques entre si, i en vegetals es pot aconseguir a partir de brots que són extirpats de la planta mare donant, sense patir danys importants en aquest procés de donació. Aquesta tècnica, va resultar molt important per a obtenir plantes amb les quals es va aprofundir en el coneixement d’aquesta espècie, en aspectes com la seua biologia de la reproducció, creixement, morfologia, etc. No obstant això, i malgrat les nostres hipòtesis inicials, els clons no van poder ser utilitzats en treballs de conservació més que de manera experimental, ja que les plantes clonades també mantenien la característica de no reproduir-se, i per tant no produïen llavors. A més, la clonació va produir problemes en l’ADN de les plantes produïdes i formaren mutants reconeguts a nivell bioquímic. Tot això, sens dubte, desaconsellava la seua utilització dins de l’estratègia que s’estava formant per a salvaguardar aquesta espècie de l’extinció.

L’extinció d’una espècie és un fenomen catastròfic, irreversible i de conseqüències poc conegudes per la ciència. L’extinció forma part de la naturalesa i sempre ha existit des que la vida va aparéixer al planeta Terra. No obstant això, des que l’ésser humà pobla de manera tan massiva i agressiva el planeta, les seues accions han tingut com a conseqüència que un elevat nombre d’espècies, sobretot animals i plantes, es troben a la vora de l’extinció.

flors de la Estepa.

L’extinció suposa la pèrdua per sempre d’una espècie, l’eliminació completa d’una entitat particular en tot el cicle de la Vida. Perdre alguna cosa per sempre és sens dubte una cosa aterridora, però amb l’extinció no es perden solament éssers vius sinó també valors i combinacions genètiques úniques i irrepetibles, alguna cosa que mai es tornarà a donar en la naturalesa.

A més, des d’un punt de vista egoista, la pèrdua d’una espècie suposa la pèrdua de la seua possible utilització en el futur. Finalment, no podem deixar passar la qüestió moral de l’extinció, la responsabilitat ètica que l’ésser humà té perquè en la mesura que siga possible no permeta que el procés d’extinció a causa de la seua activitat puga ocórrer.

Gràcies a la col·laboració de diferents entitats i institucions, entre elles, els ajuntaments de la Pobla de Vallbona, de Bétera, de Riba-roja de Túria, el Parc Natural de la Serra Calderona i P.N del Túria, i sota la coordinació del Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana, s’ha posat en marxa el desenvolupament d’un pla de recuperació per a aquesta espècie. Els treballs se centren en la producció de plantes en el viver i la plantació en el medi natural dels exemplars produïts. L’objectiu últim és aconseguir tenir una representació d’aquesta espècie en la nostra vegetació, la creació de noves poblacions que siguen perdurables en el temps dins del medi natural.

Cistus heterophyllus, subsp. cartaginensis, vulgarment coneguda com a Estepa de Cartagena.

Per a aconseguir aquests objectius, va ser fonamental l’obtenció de llavors, a partir de les quals es produïren plançons. Les llavors van ser obtingudes gràcies a un exhaustiu programa d’estudi i seguiment de la planta silvestre de la Pobla de Vallbona. Aquest programa de seguiment va permetre d’observar molt a prop el comportament de la planta silvestre pel que fa a la seua floració i formació de fruits. Així, després de diversos anys de seguiment, el 2012 es va observar que un fruit podria arribar a produir llavors. Aquest fruit efectivament va oferir tres llavors, dues de les quals van ser germinades i les plántules cultivades en els vivers del CIEF a Quart de Poblet.

Amb aquest material, es va realitzar tot un programa complex de creuament entre les plantes que van ser cultivades al CIEF. Després de diversos anys d’intensa labor de producció s’ha aconseguit la producció d’una gran quantitat de llavors amb les quals es poden produir plançons que són reincorporats al medi natural.

Els treballs de creació de noves poblacions contemplen en tots els casos diferents paràmetres, entre els quals és necessari destacar l’ecologia del lloc, la presència de vegetació natural i ben conservada, l’absència de la estepa blanca per a evitar els creuaments i la formació d’híbrids, etc.

De moment, a la fi del 2018 s’han creat un total de 6 poblacions, dues d’elles dins del terme de la Pobla de Vallbona, i la resta en municipis veïns, com Bétera, Serra o Riba-roja de Túria. El total d’exemplars que han sigut incorporats al medi natural supera el miler i el que és més important, les perspectives de futur són molt favorables per a la conservació i presència d’aquesta important espècie en el nostre territori. Tot plegat fa que aquest treball de recerca i conservació haja estat una de les notícies més importants pel que fa a la protecció i millora de nostre hàbitat i, no cal dir-ho, per la recuperació i cura del nostre medi natural.

Agraïments: La producció de Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis es beneficia del suport financer del Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER).

[Pablo Ferrer Gallego, tècnic del servei de Vida Silvestre GVA. Redacció].