Quaranta-tres anys després de la mort de Franco i huitanta-dos després de la de José Antonio, el feixisme continua ben viu, campant lliurement pels carrers del nostre país.

No és cap novetat: fa unes poques dècades vàrem haver de viure l’horror de les illetrades bombes dirigides als nostres intel·lectuals i les nostres llibreries Sanchis Guarner, Joan Fuster, la llibreria Tres i Quatre— i, recentment, ens ha tocat viure amb ràbia i impotència les agressions cap als manifestants del 9 d’octubre i les reaccions irades i plenes d’odi que ha despertat entre certs sectors la proposta de trasllat del cos del dictador Francisco Franco.

Salta a la vista que qualsevol Estat que aspire a constituir una democràcia no es pot permetre tindre en peu monuments d’exaltació del feixisme, ja siguen obres faraòniques com el Valle de los caídos o monuments quotidians com les plaques d’homenatge a “los caídos por Dios y por España” amb els quals encara ens topem cada dia quan passegem per molts pobles del País Valencià. Monuments com aquests serien impensables hui dia a Alemanya o Itàlia, on els vestigis del feixisme han sigut esborrats per donar pas a la societat democràtica. És per això que debatre el futur de la tomba de Franco o del Valle de los caídos no implica, com vol fer-nos creure des de la dreta més reaccionària, remoure el passat i desenterrar atàviques disputes; es tracta d’una condició prèvia a la formació d’una democràcia plena, de la mateixa forma que també ho és treure els afusellats de les fosses comunes i restaurar-los la dignitat que es guanyaren defensant el govern legítim de la República.

Per tot això, l’actual govern del PSOE s’equivoca en limitar la seua actuació a l’acte simbòlic de canviar de lloc la tomba de Franco i evitar plantejar el futur de monuments que exalten el feixisme com el Valle de los Caídos, que continuarà sent un monument d’homenatge al feixisme presidit per José Antonio Primo de Rivera, el seu màxim ideòleg i promotor a Espanya. Cal soterrar definitivament la memòria del feixisme, acabar amb qualsevol homenatge cap a ell, i començar a valorar públicament i amb el cap ben alt l’impagable esforç d’aquells que perderen la vida en defensa de la legítima República. Perquè els demòcrates no podem permetre que el feixisme continue campant pels nostres carrers en ple segle XXI.

[Redacció]